26 ag. Regla per aprendre els noms dels vents
Qui més qui menys sap que la rosa dels vents té vuit direccions: els quatre punts cardinals (nord, sud, est i oest) i els rumbs intermedis (nord-est, nord-oest, sud-est i sud-oest). I que a cada direcció li correspon el nom d’un vent. En canvi, són pocs els que se saben els noms d’aquests vuit vents. Avui explicarem quins són i facilitarem pistes mnemotècniques per recordar-los.
Nord
El vent del nord és bastant conegut a casa nostra, perquè és un dels predominants, en particular a la Costa Brava: és la tramuntana. El mot tramuntana ve del llatí transmuntanus, que significa “d’enllà de la muntanya” i que és el vent que creua la serralada dels Pirineus, procedent de França. La tramuntana també es coneix com a vent de port o simplement port, en referència al fet que s’escola pels ports de muntanya.
Sud
El vent del sud és el migjorn. És fàcil de recordar. A migdia (migjorn) el sol se situa sempre al sud. I d’aquí és d’on procedeix aquest vent.
Est
El vent de l’est és el llevant. El llevant, és clar, és el lloc per on el sol es lleva, que és precisament l’est.
Oest
Si el vent de l’est és el llevant, el de l’oest és el ponent, és a dir, el procedent del lloc pel qual el sol es pon.
Nord-est
El vent que prové de la direcció nord-est és el gregal. El terme gregal ve de Grècia. Per a nosaltres Grècia queda a l’est i no pas al nord-est, però l’error s’explica quan sabem que el nom li va ser donat pels navegants del terç inferior de la Península Itàlica. Quan pescaven o comerciaven per la Mar Jònica el gregal (o grecale, com li deien ells) els venia de Grècia. La influència dels mariners italians es deu al fet que del segle XV al XVIII (a grans trets) els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya van formar part de la Corona d’Aragó.
Nord-oest
La regla que podem aplicar aquí és que els vents situats a les dues bandes del nord rimen. A la dreta tenim el gregal, i a l’esquerra, el mestral. Aquest és un altre dels vents dominants a casa nostra. A la plana del Rosselló hi arriba sovint amb força, canalitzat per la Garona, mentre que al sud de Catalunya és l’Ebre qui el condueix. Si recordem que aquests rius fan un recorregut de nord-oest a sud-est, situarem amb facilitat el mestral a la rosa dels vents. I si us queda clara la idea dels dos rius però no recordeu el nom del vent, penseu que l’escriptor occità Frederic Mistral, premi Nobel de literatura de 1904, va néixer a la Provença, una regió assotada pel mestral (que en francès rep el nom de mistral). Ara, al mestral també el podem anomenar serè o cerç.
Sud-est
El truc per recordar que el vent del sud-est és el xaloc és potser més rebuscat. ¿Trobeu que xaloc sona una mica com xa (sobirà de Pèrsia)? ¿O com xeic (cap de tribu àrab)? Si és així, fantàstic, perquè identificarem el vent amb mots i conceptes provinents de països situats al sud-est d’on vivim. A més, es creu (tot i que no se sap del cert) que xaloc prové de l’àrab shaluq, que significa “sud-est”.
Sud-oest
Si us sonen altres noms de vents, els podem posar al que ens falta: efectivament, llebeig i garbí són dues maneres vàlides de referir-se al vent del sud-oest. Si el coneixeu, sabreu que sovint pinta un cel grogós, perquè porta sorra del Sàhara. També recordem la cançó La calma del mar: “Bufa, ventet de garbí, vent en popa i mar bonança, que anirem cap a llevant, fins a la ratlla de França”. Si la cançó diu que anirem cap a França i alhora cap a llevant deu ser que anem en realitat en direcció nord-est, empesos pel vent de sud-oest.
Per cert, ¿sabíeu que la rosa dels vents és un invent català? El primer estel de vuit puntes dibuixat en un mapa amb la intenció d’assenyalar els punts cardinals va ser obra del mallorquí Angelí Dolcet (segle XIV), i el primer que va incloure els noms dels vents va aparèixer a l’Atles català, atribuït als també mallorquins Cresques Abraham i Jehudà Cresques i datat cap a 1375.